01 set. País Gegant, congrés nacional de gegants i imatgeria festiva a Catalunya

Des d’un punt de vista associatiu, el món dels gegants, dels nans i del bestiari és relativament jove, malgrat que l’existència de les figures es remunta almenys a l’edat mitjana. Antigament els portadors cobraven per la seva tasca i ho feien com una manera més d’adquirir uns ingressos; fins i tot quan les figures eren propietat de gremis i confraries, els portadors eren persones pagades.

Amb l’arribada de la democràcia i la recuperació del carrer com a espai festiu, es produí un canvi substancial en tot aquest món, i nasqué un fenomen associatiu que en pocs anys va experimentar el més gran creixement, va augmentar exponencialment i es va escampar per tota la geografia catalana, de tal manera que avui els gegants i el bestiari estan presents a totes les comarques del país.

L’any 1982 el nombre de gegants a Catalunya superava per poc els 500 i el bestiari no arribava al centenar. Aquell any i l’any següent es va celebrar el 1r Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana, organitzat per la Generalitat de Catalunya, en el qual, de manera incipient, ja es va visualitzar que s’estava generant el creixement. La mostra que el fenomen estava en estat embrionari és que, a l’esmentat congrés, en l’àmbit d’imatgeria s’incloïen, a més de les figures festives, el pessebrisme i els titelles, perquè es consideraven temàtiques similars, tenint més en compte les figures que les persones. D’aquell congrés va néixer la proposta de crear una federació, que va veure la llum per partida doble l’any 1984, amb la fundació simultània de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya i de la Coordinadora de Geganters de Barcelona. En aquells moments la majoria de les colles existents eren grups que funcionaven de manera espontània, sense gaire organització, però cinc anys més tard, amb motiu de la celebració del Centenari Joan Amades, a proposta justament de l’Agrupació, es va promoure la necessitat que les colles que encara no ho eren es convertissin en associacions legalment constituïdes.

I el creixement va continuar encara amb més força: van proliferar les trobades, cada vegada hi havia més constructors i s’incrementaven les músiques i els balls de gegants de forma lenta però progressiva. L’any 1994, amb motiu de la celebració de l’Expocultura al Moll de la Fusta de Barcelona, també organitzada per la Generalitat, es va fer palès que la imatgeria festiva era un àmbit de la cultura popular i tradicional sòlid i en franca expansió. Un any després va tenir lloc el 2n Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana, en el marc del qual es va celebrar a Lleida, els dies 28 i 29 d’octubre, la sessió de l’àmbit de bestiari i la de l’àmbit de gegants, amb el subàmbit de nans i capgrossos. El debat i les aportacions van ser tan intensos i complerts que allà mateix es va acordar de fer dues sessions suplementàries, una de gegants i una de bestiari, que es van celebrar en els mesos posteriors a Sabadell i a Barcelona, respectivament. D’aquell congrés en va quedar la publicació d’unes conclusions, aprovades per unanimitat entre tots els assistents, que han servit fins avui de referent en la imatgeria festiva catalana i que, malgrat matisos, són ben vigents. Conclusions, però, que en no ser divulgades periòdicament i degut al canvi generacional, són desconegudes per molta de la gent que avui es dedica a la imatgeria festiva.

Han passat dinou anys i, si bé s’ha moderat el creixement, es manté una activitat constant i continuen estrenant- se figures. Però, com no podia ser d’altra manera, han evolucionat moltes coses, fins i tot algunes han canviat. Es podria dir que el model d’activitat associativa i festiva actual és el mateix que s’ha consolidat al llarg d’aquests trenta anys, però han aparegut nous aspectes que llavors ni tan sols es contemplaven. En aquest temps que ha passat, s’han incrementat les relacions internacionals; s’ha avançat en l’estudi de la imatgeria amb un bon nombre de publicacions sobre el tema; han augmentat el nombre de músiques i balls de gegants; es fan festes específiques amb personalitat pròpia, més enllà de les trobades de patró habitual; ha crescut el nombre de gegants, nans i bestiari, així com el de músics i geganters, i amb l’existència de diverses federacions es vertebra la interrelació entre les colles i es facilita l’intercanvi tant de gegants com de coneixements.

El fet de portar gegants o bestiari com un forma d’oci i de lleure sempre ha estat una part important, però no l’única ni la més important. L’essència del geganter continua essent la servitud que els portadors i balladors tenen envers unes figures que, per damunt de tot, són ambaixadores la població a la qual pertanyen. Cal tenir en compte la importància de les figures com a símbol comunitari. Els valors patrimonials i representatius dels gegants i del bestiari se sumen a la voluntat d’oferir qualitat, fins i tot espectacle, quan ballen o participen en una festa.

Malgrat problemes en colles concretes, generacionalment existeix un volum important de gent jove que segueix els gegants i els balla, fruit molt sovint de la munió de gegantets i gegantons que tenen les colles, justament per fer planter. Tota aquesta nova generació, que té molt a dir i ja es fa sentir amb veu forta, reclama que es posi en ordre i sobre el paper tot el que ha significa l’evolució d’aquests trenta anys.

Ha aparegut un nou factor, en el qual les noves generacions es mouen de manera natural i que era inexistent no fa tants anys. El paper d’Internet, molt recent si tenim en compte que ja fa trenta anys de ressorgiment del món de la imatgeria, així com les xarxes socials, encara més recents. Un fenomen modern que fa que notícies, vídeos i fotografies dels esdeveniments festius s’escampin amb més facilitat, un terreny abonat per a tots aquells que estan interessats en el tema. Seguint la màxima popular, podríem dir que qui no és a la xarxa no existeix, i per això les figures festives estan presents a pàgines web, blogs, facebooks, twitters… i amplien la possibilitat d’interrelació i d’intercanvi entre els geganters. D’altra banda, mentre anteriorment la relació entre colles es limitava als caps de colla i a relacions personals entre els membres d’una i altra colla, avui la xarxa permet que tothom estigui al corrent de tothom.

Seria interessant poder disposar d’estadístiques del volum de notícies d’imatgeria que es pengen cada cap de setmana a les xarxes socials. Dins mateix de les colles, amb la facilitat que permeten les xarxes de crear grups, es manté una comunicació constant entre els membres, a vegades senzillament penjant fotografies antigues o d’esdeveniments passats. Aquest intercanvi a nivell de colla també es produeix entre persones de diferents colles interessades en el tema, tot generant d’aquesta manera molta informació nova i fent aflorar tant imatges com informacions que en altres temps haurien quedat mortes en un calaix.

Malgrat tot, encara existeixen mancances a nivell general; per posar un exemple, accions de divulgació o marxandatge amb èxit, que han tirat endavant colles concretes, són perfectament desconegudes per moltes altres colles i els podrien ser útils per imitar-les amb accions similars.

L’evolució, però, és vertiginosa si ens ho mirem des d’un punt de vista associatiu. Per una banda les colles tenen un ritme més pausat, provocat pel fet que qui s’hi dedica ho fa en hores de lleure. Per altra banda, la màquina no s’atura, perquè a diferència de les èpoques del primer Congrés, les administracions locals, en general, ara sí que tenen consciència del patrimoni i la representativitat que signifiquen les seves figures. No endebades veiem proliferar cada vegada més les Cases de la Festa, espais creats com una mescla entre magatzem, exposició permanent, museu i centre d’interpretació de la festa, una manera de fer assequibles tot l’any les figures i de dignificar-les tot posant de relleu el seu valor patrimonial. Un model que no s’adiu als paràmetres establerts de museus i centres d’interpretació, però que acompleix un funció eficaç pe a la població. Aquests espais, malgrat ser municipals, han estat impulsats pel món associatiu i es converteixen en nuclis generadors d’activitat durant tot l’any, amb una funció divulgativa i pedagògica que facilita per una banda l’accés d’escoles, mentre que per l’altra reb la presència de la imatgeria festiva de la població i la revalora davant dels ciutadans, que no s’han de limitar a gaudir-ne només unes dates concretes de l’any.

Si bé és un fenomen incipient i centrat sobretot en les poblacions amb un volum important de patrimoni festiu, l’increment és tan important com ho va ser en el seu moment el ressorgiment d’una nova manera de dedicar-se a la imatgeria, quan es deixà de ser bastaixos a sou per passar a ser entitats culturals, que tenen com a principal objectiu la custòdia i gestió del patrimoni festiu.

En l’actualitat, Catalunya s’ha convertit en un referent internacional gairebé sense adonar-nos-en. Al col•loqui que es va fer a Ath (Bèlgica) l’any 1981, amb motiu del 500 aniversari del seu gegant Goliat, l’aportació catalana va ser mínima i el coneixement que es tenia de la imatgeria catalana internacionalment era molt escàs. No ens ha d’estranyar que fos així, perquè en aquells moments, llevat de l’existència d’alguns treballs sobre figures locals, moltes vegades inserits en llibres més amplis, a casa nostra només Joan Amades havia escrit l’any 1934 un llibre de caire general: Gegants, nans i altres entremesos. Internacionalment Catalunya no va ser visible fins l’any
1995, en què es va organitzar al Museu de l’Home de París el col•loqui “Géants contre dragons”; en aquella ocasió, la representació catalana va aportar quatre ponències amb les quals va sorprendre el món acadèmic internacional, desconeixedor de la nostra realitat fins aquell moment. Fou 5 anys després, l’any 2000, altra vegada a la ciutat belga d’Ath, on es va celebrar el col•loqui “Géants, Dragons et Animaux Fantastiques en Europe, du Moyen Âge à Nous Jours”, quan també, amb l’aportació de quatre ponències, es va consolidar el paper de Catalunya en el camp de l’estudi i la recerca en imatgeria festiva.

Potser ja és hora que organitzem un congrés a Catalunya. I cal fer-ho amb dues vessants ben marcades: la nacional i la internacional. La nacional ens fa falta per tot el que hem exposat anteriorment, per l’evolució experimentada, per les problemàtiques que existeixen, per fer evidents els valors dels gegants i els geganters, per crear mecanismes d’acord amb tot allò que ens demanen els temps actuals per sistematitzar informacions, per això i molt més… per saber per què som aquí, per saber on som i per saber on volem anar. Un congrés nacional que ens ajudi a visualitzar la feina feta i els reptes que tenim per endavant. L’altre congrés, l’internacional, com a referent que som, potser ja ens tocava fer-lo i, de la mateixa manera que posem a l’abast de tothom coneixements de la imatgeria festiva d’altres països, els fem avinent la nostra realitat i la tasca que hem desenvolupat durant aquests trenta anys, tot cercant, potser, nous lligams per treballar plegats en un context europeu. Quan l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya va rebre l’any 2000 el Premi Nacional de Cultura Popular, atorgat per la Generalitat de Catalunya, en Pere Cañellas, llavors president de l’entitat, va cloure el seu parlament amb la frase “Catalunya és un país petit, però és un país gegant”. En un moment crucial de la nostra història, com el que tenim actualment, podem fer des del món de la imatgeria festiva, que és el nostre àmbit d’actuació, que a nivell nacional, però també internacional, Catalunya sigui un país gegant!

Escrit: Jan Grau